divendres, 25 de juny de 2010

Oblidar el temps

No era la primera vegada que la veia. Sempre des de l'altre costat, sense voler, li pegava un cop d'ull i sempre estava allí, amb eixes portes de fusta desgastades i eixa càlida llum que es deixava endevinar rere els cristalls una mica bruts...Amagada, petita, misteriosa, potser invisible per als demés vianants. Es va dir a ella mateixa "I per què no?" i, decididament va creuar el carrer , a uns quants metres del pas de peatons i amb el semàfor en roig que tan absurd li semblava en un carrer tan poc transitat...Es va detindre abans d'entrar, i es va quedar quieta mentre queia la neu i llegia el petit cartell quasi imperceptible que ressava "Café dels Somnis"... No sabia per qué, des de la primera vegada que la va veure va voler entrar, era com si la cridés...
Va entrar i es va sentar en una tauleta a prop de la finestra, al costat de la entrada... La única que hi havia lliure. Li va sorprendre que hi havia prou gent, sempre havia pensat que estaria quasi buida, doncs mai va veure entrar ni eixir ningú...

-Què desitja senyoreta? Una xocolata ben calenteta per calmar el fred del carrer?- Va dir el cambrer...l'únic cambrer i l'única persona que es trovaba davant i darrera de la barra... Un home vell amb cara de bona persona i ulls d'experiència.

-No gràcies...Només voldría un café...Dels somnis. - Va afegir ella per fer-se la graciosa.

-Amb sucre o edulcorant? - La va mirar més seriós...Com si tot el món li gastés la mateixa broma...

-Amb mel gràcies...

Estava emocionada. Mai havia entrat a una cafetería a soles, per sentar-se i prendre alguna cosa tranquil·lament. Però sempre havia pensat que si alguna vegada ho feia segur que li passava alguna cosa interessant...
Secretament esperava que algun desconegut, algú interessant, se li aproximés i demanant-li foc, l'hora o qualsevol altra excusa es sentés amb ella i li preguntés que feia una noia com ella a soles... I començar a parlar i descobrir que tenien moltes coses en comú i una inacabable conversació, que es fés l'hora de sopar i els tiressin del café amb un impacient "hem de tancar" i decidir sopar junts sense paraules...Acompanyar-la a casa i despedir-se amb un bes tímid... Fins demà...I l'endemà pel matí que ell estigués allí, esperant-la amb una rosa i dient-li: "No podia esperar"

-Ací té, senyoreta, el seu café dels somnis -Digué el cambrer amb sorna i tornant-la cruelment al món real...

La veritat és que no li agradava massa el café...No li disgustava però tampoc li apassionava... Però un dia fent zapping va sentir a una sèrie que un dels protagonistes demanava café amb mel i es va preguntar si estaria bo, i va veure en eixe moment una bona oportunitat per tastar-lo... Sense adonar-se'n, va començar a observar la gent que hi havia. Pareixia gent normal, clients habituals: un grup d'homes jugant al dòmino, tres dones de mitjana edat molt entretingudes xerrant, una parella de jovenets restregant al món sencer el que s'estimaven i prenent una xocalata a mitjes,un noi llegint un llibre, una mare amb una nena petita berenant...Un noi llegint un llibre...Un noi prou atractiu llegint un llibre...Quin llibre sería? De sobte, ell va alçar la vista i la va mirar directament als ulls...Ella no va poder evitar apartar la mirada i dissimular...Va agafar la cullereta i començà a pegar-li voltes al café, endinsant-se en el seu color intens de forat negre...

-Perdona...Tens hora? -Va alçar la mirada i va comprovar que el noi atractiu que llegia un llibre era, definitivament, molt atractiu, més encara de prop...I portava amb ell el llibre i la xaqueta a les mans...

-Sí...Són les set i quart...

-Ah!...-Digué baixant la mirada, com si, incomprensiblement l'hagués decepcionat- Gràcies...Mai m'acostumaré a portar rellotge -Comentà ell mentre es posava la xaqueta.- Bé, adèu!- Digué llençant-li una mirada inexpressiva.

Quan va tancar la porta darrere seu va entrar una mica de neu i de fred...
Ella es va quedar mirant com els petits cops que s'havien colat a dintre es derretien per la calor, i va sentir com eixe fred se li calava al fons, però no va saber discernir si era pel fred o pel fet que el noi atractiu que llegia el llibre hagués marxat tan desencantadament...

Sense provar l'enigmàtic café amb mel, es va llevar el rellotge, el va deixar al costat de la tassa i se'n va anar sense pagar...

Des de llavors no porte rellotge...