dilluns, 30 d’agost de 2010

De la "desinspiració" o com entrar a un laberint...

(Poema visual: Almudena Garcés Allepuz)

...

Crec que un laberint és el símil perfecte.... És com un joc... Entrar és tan fàcil i temptador...Sempre ens espera alguna cosa que desitgem a l'altre costat... Tu decideixes si entrar o no, i et dius el típic tòpic d'auto-animació "Qui no arrisca, no guanya"...
Qué atrevits podem ser quan oblidem per un instant que és la mateixa pedra de sempre!...Les il·lusions són la millor disfressa...

Però una vegada has entrat, aquesta temptació es transforma en la incertesa constant de no saber si trobaràs el camí de sortida -almenys-, si trobaràs allò pel que t'havies arriscat a entrar -l'objectiu-, o si -en el pitjor dels casos- et quedaràs atrapat per sempre (o per ves tu a saber quan de temps) entre eixa cruïlla de cantonades, camins sense sortida i alt-i-baixos plens de monstres (del passat i del present), de trampes, de indecissions, de dubtes,o d'esperances quan veus alguna possible escapatòria, o alguna senyal positiva que sigui com una llum a la llunyania... Segur que vols entrar?
Aquesta és la pregunta que no em vaig fer...I ara només vull saber com sortir...
Dime com puc eixir del teu laberint... I jo et promet no entrar mai més...
Juguem?