Les tres naus s’allunyaven de nosaltres quan decidirem per fi, deixar d’enlairar els nostres mocadors blancs al simple i infinit horitzó...I començarem a agafar petxines, per ornar el petit bressol...
L’olor salada mesclada amb el fred tramuntana, es clavaven copsadament i sorda a les nostres pells, i als cabells...Traspassant els teixits... I feien contrast amb la lleu calor del sol que ens acariciava menys del que haguéssim volgut...
La sorra mullada ens feia un massatge als peus, mentre les onades els acariciaven vergonyosament… Les onades…I el seu soroll, aquell soroll que tants cops havia sentit i encara així mai em cansava d’ell… Però mesclat amb els seus gemecs encara m’esdevenia més especial... Doncs no sé per què, m’encanten els sorollets que fan els nadons petits...No sé... Em relaxen...I més si són els d’ella...
-En què penses àvia?... Que n’ets trista per l’avi?
Llavors jo vaig observar detingudament aquella morena noieta amb la nadó en braços que se’m mirava amb tendresa, amb els seus ulls transparents, que tantes vegades em van somriure, que vaig veure créixer... I enamorar-se ...
-Au va! mare, no es preocupi que sap que en Joan i l’Enric sempre l’estan vigilant... Deixe’l fer!! Que és l’únic entreteniment que té el pare ara, pobret...-Va afegir la meva filla despreocupadament, mentre seguia recollint petxines...
Jo, em vaig girar observant amb silenci com les tres veles que jo mateixa vaig brodar s’endinsaven temeràriament mar endins per ocultar la llagrimeta que no vaig poder evitar...
I perquè no vaig trobar millor forma d’agrair-li a Déu el privilegi d’haver-me deixa’t conèixer-les a totes tres - les dones de ma vida -, que gaudir d'aquell instant...
L’olor salada mesclada amb el fred tramuntana, es clavaven copsadament i sorda a les nostres pells, i als cabells...Traspassant els teixits... I feien contrast amb la lleu calor del sol que ens acariciava menys del que haguéssim volgut...
La sorra mullada ens feia un massatge als peus, mentre les onades els acariciaven vergonyosament… Les onades…I el seu soroll, aquell soroll que tants cops havia sentit i encara així mai em cansava d’ell… Però mesclat amb els seus gemecs encara m’esdevenia més especial... Doncs no sé per què, m’encanten els sorollets que fan els nadons petits...No sé... Em relaxen...I més si són els d’ella...
-En què penses àvia?... Que n’ets trista per l’avi?
Llavors jo vaig observar detingudament aquella morena noieta amb la nadó en braços que se’m mirava amb tendresa, amb els seus ulls transparents, que tantes vegades em van somriure, que vaig veure créixer... I enamorar-se ...
-Au va! mare, no es preocupi que sap que en Joan i l’Enric sempre l’estan vigilant... Deixe’l fer!! Que és l’únic entreteniment que té el pare ara, pobret...-Va afegir la meva filla despreocupadament, mentre seguia recollint petxines...
Jo, em vaig girar observant amb silenci com les tres veles que jo mateixa vaig brodar s’endinsaven temeràriament mar endins per ocultar la llagrimeta que no vaig poder evitar...
I perquè no vaig trobar millor forma d’agrair-li a Déu el privilegi d’haver-me deixa’t conèixer-les a totes tres - les dones de ma vida -, que gaudir d'aquell instant...
25 comentaris:
Realment precióssss!!!
Moltes gràcies pel comentari i per lleigr-lo lisebe!! ;)
Molt bonic i tendre... Definitivament t'has endinsat dins el quadre... i dins la mar. Em deixes acompanyar-te?
Això em recorda que necessite urgentment, quan pugues vull dir, un passeig amb tu per la mar... i recollirem petxinetes juntes.
Encara estàs enfadada?
Moltes gràcies!! Algo així pensarà la iaia quan anem a passejar, no creus?? =) Jo també el necessite urgentment bonica, i ja saps que no ho estic, boba... Un abraç ben fort!!
Un relat meravellós. Em sembla molt que t'hauré de demanar classes particulars per aprendre a escriure com tu... ;P
Petonets!! ;)
Una bona estrena a Relats Conjunts. Benvinguda!!
Joanfer:
Merci simpàtic!! però tu ja escrius no com jo, sinò millor!! Així que eixes classes les hauré de rebre jo ;) Besets!!
kweilan:
Moltes gràcies!! I benvinguda tu al meu bloc!! Gràcies per llegir =)
Preciós paisatge de paraules, per acompanyar el paisatge del cuadre.
Felñicitats!
Moltíssimes gràcies Pilar!! ;)
Preciosa estampa de pescadors, i dones lligades a la mar, als seus capritxos, i al destí dels seus companys. Bonica estrena ^_^
Gran història, la visió d'algú (alguna en aquest cas) que veu la vida des del final.
M'ha agadat.
M'ha agradat sentir les deferents veus.
Molt bo molt molt bo! felicitats escrius molt bé...tens un bloc preciós!
Moltíssimes gràcies a tots per les vostres opinions !! =)
Petxines, sorra,
peu descalç que és banya
mocadors que guarden cabell
i xopen suors i llàgrimes...
Avia, mare, filla...
Petxines de la vida,
petxines de la mar
Conteu històries,
conteu llegendes
el vent salobre
les escamparà...
No ploris menut
les barques tornaran.
............ Anton.
Bon relat.
Anton: Moltíssimes gràcies per compartir amb mi aquest poema tan meravellós basat en la meva història... No em canso de llegir-lo!!
Jordi: Gràcies ;)
Per haver-te estrenat, has posat el llistó molt alt per la propera....
Molt bon relat, de veritat
M'apunto al comentari de Garbí, quina estrena, noia, molt bonic, molt...madur! Preciós!
Ei moltes gràcies...De veritat m'anima molt a seguir participant que us hagi agradat =) Gràcies!!
comento ahora que se que puedo sin ser blogger
la verdad es que no siempre puedo leer una sola vez lo que pones...
me gusta mucho, un besazo wapa
PD_soy carlos
Molt maco! M'ha impactat això de "les tres dones de la meva vida". Cal valorar tot allò que tenim. Felicitats pel relat.
Felicitats per aquesta magnífica estrena als Relats Conjunts!
Un text admirable!
Carlos: Muchisimas gracias por tomarte la molestia de comentar!! (y de leerme) ;)
Jordicine: Moltes gràcies, la veritat és que si que cal valorar allò que tenim, així saber gaudir-ho. M'alegra molt que t'hagi impactat =)
Fanal blau: Moltes gràcies per les felicitacions i per opinar ;)
Publica un comentari a l'entrada