dilluns, 30 d’agost del 2010

De la "desinspiració" o com entrar a un laberint...

(Poema visual: Almudena Garcés Allepuz)

...

Crec que un laberint és el símil perfecte.... És com un joc... Entrar és tan fàcil i temptador...Sempre ens espera alguna cosa que desitgem a l'altre costat... Tu decideixes si entrar o no, i et dius el típic tòpic d'auto-animació "Qui no arrisca, no guanya"...
Qué atrevits podem ser quan oblidem per un instant que és la mateixa pedra de sempre!...Les il·lusions són la millor disfressa...

Però una vegada has entrat, aquesta temptació es transforma en la incertesa constant de no saber si trobaràs el camí de sortida -almenys-, si trobaràs allò pel que t'havies arriscat a entrar -l'objectiu-, o si -en el pitjor dels casos- et quedaràs atrapat per sempre (o per ves tu a saber quan de temps) entre eixa cruïlla de cantonades, camins sense sortida i alt-i-baixos plens de monstres (del passat i del present), de trampes, de indecissions, de dubtes,o d'esperances quan veus alguna possible escapatòria, o alguna senyal positiva que sigui com una llum a la llunyania... Segur que vols entrar?
Aquesta és la pregunta que no em vaig fer...I ara només vull saber com sortir...
Dime com puc eixir del teu laberint... I jo et promet no entrar mai més...
Juguem?

5 comentaris:

Ada ha dit...

Ai, la gràcia d'un laberint està precisament en perdre's en ell i no trobar l'eixida en prou de temps, així és el joc. Però per arribar a una persona... qui sap quin camí s'ha d'escollir, 10 meu! És tan difícil! Probablement el camí no el sap ni la mateixa persona en qüestió.
M'ha encantat carinyet! Preciós el poema visual!

Goyo ha dit...

La salida del laberinto te conduce a la felicidad. Y cuando estés dentro de la confusión recuerda que al final del camino estará lo que buscas.

joanfer ha dit...

No fa gaire vaig poder veure un documental molt interessant d'en Punset que parlava sobre la importància de seguir el nostre instint. I realment recorrim molt poc a ells.
Sovint, quan ens trobem dintre d'un laberint, perdem la calma, ens posem nerviosos i moltes vegades no som capaços de pensar amb claredat. El més important és saber que tot laberint té la seva sortida... per molt laberint que sigui. A partir d'aquí, per què no, deixem-nos guiar pel nostre instint...
Petons! ;)

Irianesh ha dit...

Ada: Doncs sí...Massa difícil...Tant que de vegades et canses...Però bé...Tard o prompte acabes trovant una sortida...O cansan-te de buscar-la xD Gràcies guapa ;)

Goyo: Precisamente por eso, te metes en el laberinto, para "supuestamente" encontrar esa felicidad...Pero a veces el camino no es el que pensabas y te toca coger la goma y empezar desde el principio... Gracias por comentar Goyo!! ;)

Joanfer: M'ha encantat el teu consell... Potser siga lo millor en alguns casos...Deixar-se portar pels instints i la intuïció... Encara que de vegades estem tan perduts que no ens fiem ni dels instints ni de res!! xD
Un beset i gràcies pel comentari ;)

Vicky Ticó Rivera ha dit...

Llum!! M'ha encantat aquesta entrada.
Personalment penso que els laberints no existeixen... els creem nosaltres mateixos, dibuixem cada una de les barreres que sen's posen pel mig. Si no trobes la sortida prova, no a desfer el camí recorregut, sinó a esborrar alló que no et deixa avançar cap a on tú vols.

Molts petons preciosa.