dimarts, 18 de maig de 2010

Relats Conjunts: Les tres veles, de Sorolla.



Les tres naus s’allunyaven de nosaltres quan decidirem per fi, deixar d’enlairar els nostres mocadors blancs al simple i infinit horitzó...I començarem a agafar petxines, per ornar el petit bressol...

L’olor salada mesclada amb el fred tramuntana, es clavaven copsadament i sorda a les nostres pells, i als cabells...Traspassant els teixits... I feien contrast amb la lleu calor del sol que ens acariciava menys del que haguéssim volgut...

La sorra mullada ens feia un massatge als peus, mentre les onades els acariciaven vergonyosament… Les onades…I el seu soroll, aquell soroll que tants cops havia sentit i encara així mai em cansava d’ell… Però mesclat amb els seus gemecs encara m’esdevenia més especial... Doncs no sé per què, m’encanten els sorollets que fan els nadons petits...No sé... Em relaxen...I més si són els d’ella...

-En què penses àvia?... Que n’ets trista per l’avi?

Llavors jo vaig observar detingudament aquella morena noieta amb la nadó en braços que se’m mirava amb tendresa, amb els seus ulls transparents, que tantes vegades em van somriure, que vaig veure créixer... I enamorar-se ...

-Au va! mare, no es preocupi que sap que en Joan i l’Enric sempre l’estan vigilant... Deixe’l fer!! Que és l’únic entreteniment que té el pare ara, pobret...-Va afegir la meva filla despreocupadament, mentre seguia recollint petxines...

Jo, em vaig girar observant amb silenci com les tres veles que jo mateixa vaig brodar s’endinsaven temeràriament mar endins per ocultar la llagrimeta que no vaig poder evitar...

I perquè no vaig trobar millor forma d’agrair-li a Déu el privilegi d’haver-me deixa’t conèixer-les a totes tres - les dones de ma vida -, que gaudir d'aquell instant...

dilluns, 17 de maig de 2010

Tu decideixes...

Encara que de vegades la necessitem, la soledat és un estat que, tot el món tem, però si ens parem a pensar-ho, és d'aquesta manera en com fem la majoría de les coses i d'esdeveniments més importants de la nostra vida...

Sols neixem, sols aprenem, sols s'enamorem (i només nosaltres podem sentir com), sols fem els examens (aquells en els que ens ho juguem al tot o al res...). Sols nosaltres sabem qué volem o qué no... Sols actuem, sols decidim, sols queiem, sols plorem, sols patim, sols s'alcem...Sols morim...

Llavors, quina és aquesta por? Hauriem d'estar més que acostumats... Però ens costa tant...
I penso que és per això... Perquè, no penseu que ja passem prou de temps sols? I jo crec que, per a estar sol, sempre hi ha temps...

Per això, aprofitem aquesta vida per envoltar-nos de persones, per conèixer gent, per fer coses amb altres, per fer el nostre camí acompanyats...Perquè crec que percisament la vida és per a no estar sols... Doncs, com bé diuen Lax 'n Busto "...saps que sol, neixes i te'n vas...Te'n vas sol..."

Però és clar... Tu decideixes... ;)