Les tres naus s’allunyaven de nosaltres quan decidirem per fi, deixar d’enlairar els nostres mocadors blancs al simple i infinit horitzó...I començarem a agafar petxines, per ornar el petit bressol...
L’olor salada mesclada amb el fred tramuntana, es clavaven copsadament i sorda a les nostres pells, i als cabells...Traspassant els teixits... I feien contrast amb la lleu calor del sol que ens acariciava menys del que haguéssim volgut...
La sorra mullada ens feia un massatge als peus, mentre les onades els acariciaven vergonyosament… Les onades…I el seu soroll, aquell soroll que tants cops havia sentit i encara així mai em cansava d’ell… Però mesclat amb els seus gemecs encara m’esdevenia més especial... Doncs no sé per què, m’encanten els sorollets que fan els nadons petits...No sé... Em relaxen...I més si són els d’ella...
-En què penses àvia?... Que n’ets trista per l’avi?
Llavors jo vaig observar detingudament aquella morena noieta amb la nadó en braços que se’m mirava amb tendresa, amb els seus ulls transparents, que tantes vegades em van somriure, que vaig veure créixer... I enamorar-se ...
-Au va! mare, no es preocupi que sap que en Joan i l’Enric sempre l’estan vigilant... Deixe’l fer!! Que és l’únic entreteniment que té el pare ara, pobret...-Va afegir la meva filla despreocupadament, mentre seguia recollint petxines...
Jo, em vaig girar observant amb silenci com les tres veles que jo mateixa vaig brodar s’endinsaven temeràriament mar endins per ocultar la llagrimeta que no vaig poder evitar...
I perquè no vaig trobar millor forma d’agrair-li a Déu el privilegi d’haver-me deixa’t conèixer-les a totes tres - les dones de ma vida -, que gaudir d'aquell instant...
L’olor salada mesclada amb el fred tramuntana, es clavaven copsadament i sorda a les nostres pells, i als cabells...Traspassant els teixits... I feien contrast amb la lleu calor del sol que ens acariciava menys del que haguéssim volgut...
La sorra mullada ens feia un massatge als peus, mentre les onades els acariciaven vergonyosament… Les onades…I el seu soroll, aquell soroll que tants cops havia sentit i encara així mai em cansava d’ell… Però mesclat amb els seus gemecs encara m’esdevenia més especial... Doncs no sé per què, m’encanten els sorollets que fan els nadons petits...No sé... Em relaxen...I més si són els d’ella...
-En què penses àvia?... Que n’ets trista per l’avi?
Llavors jo vaig observar detingudament aquella morena noieta amb la nadó en braços que se’m mirava amb tendresa, amb els seus ulls transparents, que tantes vegades em van somriure, que vaig veure créixer... I enamorar-se ...
-Au va! mare, no es preocupi que sap que en Joan i l’Enric sempre l’estan vigilant... Deixe’l fer!! Que és l’únic entreteniment que té el pare ara, pobret...-Va afegir la meva filla despreocupadament, mentre seguia recollint petxines...
Jo, em vaig girar observant amb silenci com les tres veles que jo mateixa vaig brodar s’endinsaven temeràriament mar endins per ocultar la llagrimeta que no vaig poder evitar...
I perquè no vaig trobar millor forma d’agrair-li a Déu el privilegi d’haver-me deixa’t conèixer-les a totes tres - les dones de ma vida -, que gaudir d'aquell instant...
