Hipp hipp hurra!

Després de 5 anys sense escriure...
No hi ha millor manera d'actualitzar el blog que participant en Relats conjunts  (queda millor que recrear-se en qualsevol excusa i rotllo convencional del temps que no he tingut...No?)
I què millor que començar amb un brindis virtual? ;) Va per vosaltres!

Què és un brindis?

Una raó per somriure.
Una excusa per beure més.
Una alegria compartida.
Un record dels que han marxat.
Un discurs improvisat.
Quatre frases rimades.
Escollir amb qui xocar la copa.
I sempre deixar-te a algú important.
Una mirada de complicitat
com a substitució.
Una subconscient benedicció
del moment que estem vivint.
Sentir-se afortunat
i oblidar els problemes.
Encara que sigui per un instant.

Un brindis és
tot allò que hauria de ser la vida
concentrat en moments de sobretaula.

De la "desinspiració" o com entrar a un laberint...

(Poema visual: Almudena Garcés Allepuz)

...

Crec que un laberint és el símil perfecte.... És com un joc... Entrar és tan fàcil i temptador...Sempre ens espera alguna cosa que desitgem a l'altre costat... Tu decideixes si entrar o no, i et dius el típic tòpic d'auto-animació "Qui no arrisca, no guanya"...
Qué atrevits podem ser quan oblidem per un instant que és la mateixa pedra de sempre!...Les il·lusions són la millor disfressa...

Però una vegada has entrat, aquesta temptació es transforma en la incertesa constant de no saber si trobaràs el camí de sortida -almenys-, si trobaràs allò pel que t'havies arriscat a entrar -l'objectiu-, o si -en el pitjor dels casos- et quedaràs atrapat per sempre (o per ves tu a saber quan de temps) entre eixa cruïlla de cantonades, camins sense sortida i alt-i-baixos plens de monstres (del passat i del present), de trampes, de indecissions, de dubtes,o d'esperances quan veus alguna possible escapatòria, o alguna senyal positiva que sigui com una llum a la llunyania... Segur que vols entrar?
Aquesta és la pregunta que no em vaig fer...I ara només vull saber com sortir...
Dime com puc eixir del teu laberint... I jo et promet no entrar mai més...
Juguem?

Oblidar el temps

No era la primera vegada que la veia. Sempre des de l'altre costat, sense voler, li pegava un cop d'ull i sempre estava allí, amb eixes portes de fusta desgastades i eixa càlida llum que es deixava endevinar rere els cristalls una mica bruts...Amagada, petita, misteriosa, potser invisible per als demés vianants. Es va dir a ella mateixa "I per què no?" i, decididament va creuar el carrer , a uns quants metres del pas de peatons i amb el semàfor en roig que tan absurd li semblava en un carrer tan poc transitat...Es va detindre abans d'entrar, i es va quedar quieta mentre queia la neu i llegia el petit cartell quasi imperceptible que ressava "Café dels Somnis"... No sabia per qué, des de la primera vegada que la va veure va voler entrar, era com si la cridés...
Va entrar i es va sentar en una tauleta a prop de la finestra, al costat de la entrada... La única que hi havia lliure. Li va sorprendre que hi havia prou gent, sempre havia pensat que estaria quasi buida, doncs mai va veure entrar ni eixir ningú...

-Què desitja senyoreta? Una xocolata ben calenteta per calmar el fred del carrer?- Va dir el cambrer...l'únic cambrer i l'única persona que es trovaba davant i darrera de la barra... Un home vell amb cara de bona persona i ulls d'experiència.

-No gràcies...Només voldría un café...Dels somnis. - Va afegir ella per fer-se la graciosa.

-Amb sucre o edulcorant? - La va mirar més seriós...Com si tot el món li gastés la mateixa broma...

-Amb mel gràcies...

Estava emocionada. Mai havia entrat a una cafetería a soles, per sentar-se i prendre alguna cosa tranquil·lament. Però sempre havia pensat que si alguna vegada ho feia segur que li passava alguna cosa interessant...
Secretament esperava que algun desconegut, algú interessant, se li aproximés i demanant-li foc, l'hora o qualsevol altra excusa es sentés amb ella i li preguntés que feia una noia com ella a soles... I començar a parlar i descobrir que tenien moltes coses en comú i una inacabable conversació, que es fés l'hora de sopar i els tiressin del café amb un impacient "hem de tancar" i decidir sopar junts sense paraules...Acompanyar-la a casa i despedir-se amb un bes tímid... Fins demà...I l'endemà pel matí que ell estigués allí, esperant-la amb una rosa i dient-li: "No podia esperar"

-Ací té, senyoreta, el seu café dels somnis -Digué el cambrer amb sorna i tornant-la cruelment al món real...

La veritat és que no li agradava massa el café...No li disgustava però tampoc li apassionava... Però un dia fent zapping va sentir a una sèrie que un dels protagonistes demanava café amb mel i es va preguntar si estaria bo, i va veure en eixe moment una bona oportunitat per tastar-lo... Sense adonar-se'n, va començar a observar la gent que hi havia. Pareixia gent normal, clients habituals: un grup d'homes jugant al dòmino, tres dones de mitjana edat molt entretingudes xerrant, una parella de jovenets restregant al món sencer el que s'estimaven i prenent una xocalata a mitjes,un noi llegint un llibre, una mare amb una nena petita berenant...Un noi llegint un llibre...Un noi prou atractiu llegint un llibre...Quin llibre sería? De sobte, ell va alçar la vista i la va mirar directament als ulls...Ella no va poder evitar apartar la mirada i dissimular...Va agafar la cullereta i començà a pegar-li voltes al café, endinsant-se en el seu color intens de forat negre...

-Perdona...Tens hora? -Va alçar la mirada i va comprovar que el noi atractiu que llegia un llibre era, definitivament, molt atractiu, més encara de prop...I portava amb ell el llibre i la xaqueta a les mans...

-Sí...Són les set i quart...

-Ah!...-Digué baixant la mirada, com si, incomprensiblement l'hagués decepcionat- Gràcies...Mai m'acostumaré a portar rellotge -Comentà ell mentre es posava la xaqueta.- Bé, adèu!- Digué llençant-li una mirada inexpressiva.

Quan va tancar la porta darrere seu va entrar una mica de neu i de fred...
Ella es va quedar mirant com els petits cops que s'havien colat a dintre es derretien per la calor, i va sentir com eixe fred se li calava al fons, però no va saber discernir si era pel fred o pel fet que el noi atractiu que llegia el llibre hagués marxat tan desencantadament...

Sense provar l'enigmàtic café amb mel, es va llevar el rellotge, el va deixar al costat de la tassa i se'n va anar sense pagar...

Des de llavors no porte rellotge...

Relats Conjunts: Les tres veles, de Sorolla.

Les tres naus s’allunyaven de nosaltres quan decidirem per fi, deixar d’enlairar els nostres mocadors blancs al simple i infinit horitzó...I començarem a agafar petxines, per ornar el petit bressol...

L’olor salada mesclada amb el fred tramuntana, es clavaven copsadament i sorda a les nostres pells, i als cabells...Traspassant els teixits... I feien contrast amb la lleu calor del sol que ens acariciava menys del que haguéssim volgut...

La sorra mullada ens feia un massatge als peus, mentre les onades els acariciaven vergonyosament… Les onades…I el seu soroll, aquell soroll que tants cops havia sentit i encara així mai em cansava d’ell… Però mesclat amb els seus gemecs encara m’esdevenia més especial... Doncs no sé per què, m’encanten els sorollets que fan els nadons petits...No sé... Em relaxen...I més si són els d’ella...

-En què penses àvia?... Que n’ets trista per l’avi?

Llavors jo vaig observar detingudament aquella morena noieta amb la nadó en braços que se’m mirava amb tendresa, amb els seus ulls transparents, que tantes vegades em van somriure, que vaig veure créixer... I enamorar-se ...

-Au va! mare, no es preocupi que sap que en Joan i l’Enric sempre l’estan vigilant... Deixe’l fer!! Que és l’únic entreteniment que té el pare ara, pobret...-Va afegir la meva filla despreocupadament, mentre seguia recollint petxines...

Jo, em vaig girar observant amb silenci com les tres veles que jo mateixa vaig brodar s’endinsaven temeràriament mar endins per ocultar la llagrimeta que no vaig poder evitar...

I perquè no vaig trobar millor forma d’agrair-li a Déu el privilegi d’haver-me deixa’t conèixer-les a totes tres - les dones de ma vida -, que gaudir d'aquell instant...

Tu decideixes...

Encara que de vegades la necessitem, la soledat és un estat que, tot el món tem, però si ens parem a pensar-ho, és d'aquesta manera en com fem la majoría de les coses i d'esdeveniments més importants de la nostra vida...

Sols neixem, sols aprenem, sols s'enamorem (i només nosaltres podem sentir com), sols fem els examens (aquells en els que ens ho juguem al tot o al res...). Sols nosaltres sabem qué volem o qué no... Sols actuem, sols decidim, sols queiem, sols plorem, sols patim, sols s'alcem...Sols morim...

Llavors, quina és aquesta por? Hauriem d'estar més que acostumats... Però ens costa tant...
I penso que és per això... Perquè, no penseu que ja passem prou de temps sols? I jo crec que, per a estar sol, sempre hi ha temps...

Per això, aprofitem aquesta vida per envoltar-nos de persones, per conèixer gent, per fer coses amb altres, per fer el nostre camí acompanyats...Perquè crec que percisament la vida és per a no estar sols... Doncs, com bé diuen Lax 'n Busto "...saps que sol, neixes i te'n vas...Te'n vas sol..."

Però és clar... Tu decideixes... ;)

Alguna vegada va tindre un per què?

Mai he tingut ni tindré la constància ni la voluntat per a escriure periòdicament en un diari ni a un blog, doncs, definitivament tinc comprovat que escric sempre quan necessite desfogar-me d'algun sentiment il·lògic i sense sentit, o simplement vull contar-li o recordar-li al meu jo del futur les eventualitats i tonteries en les que penso en aquest present efímer...

Aquest blog serà un reflex, un miratge precissament d'això...Com una espècie de diari on escriuré i compartiré tot allò que em vingui al cap en un determinat moment baix la influència de les diferents circumstàncies que, en eixe moment siguin importants per a mí.

Això sí, no espereu una constància coherent, doncs així és la inspiració...


Qué millor que començar amb bona música, aquí deixe una que m'encanta pel sentiment, pel que diu, i perquè sí...

Traducció:

Conta'm què és...No és just...
Però estic perdent temps, perquè no és el meu cor, no és la meva
culpa...
I tota situació entén bé, l'anècdota d'anar perseguint la localització de
les teves portes...
Perquè estic perdent temps, i ara estic perdent diners de nou,
I tots els cigarrets que mai m'he fumat...
I totes les cartes que mai he enviat...

Ell estava assegut a la piscina però,ell estava espantat...
Perquè eixe no era el seu moment ni la seua oportunitat...
Fer-me vella no estava en els meus plans però, mai és tard...
Mai és massa tard per a mí per a quedar-me...
Perquè estic perdent temps, i estic perdent diners altra vegada...
I tots els cigarrets que mai m'he fumat...
I totes les cartes que mai t'he enviat...