divendres, 25 de juny de 2010

Oblidar el temps

No era la primera vegada que la veia. Sempre des de l'altre costat, sense voler, li pegava un cop d'ull i sempre estava allí, amb eixes portes de fusta desgastades i eixa càlida llum que es deixava endevinar rere els cristalls una mica bruts...Amagada, petita, misteriosa, potser invisible per als demés vianants. Es va dir a ella mateixa "I per què no?" i, decididament va creuar el carrer , a uns quants metres del pas de peatons i amb el semàfor en roig que tan absurd li semblava en un carrer tan poc transitat...Es va detindre abans d'entrar, i es va quedar quieta mentre queia la neu i llegia el petit cartell quasi imperceptible que ressava "Café dels Somnis"... No sabia per qué, des de la primera vegada que la va veure va voler entrar, era com si la cridés...
Va entrar i es va sentar en una tauleta a prop de la finestra, al costat de la entrada... La única que hi havia lliure. Li va sorprendre que hi havia prou gent, sempre havia pensat que estaria quasi buida, doncs mai va veure entrar ni eixir ningú...

-Què desitja senyoreta? Una xocolata ben calenteta per calmar el fred del carrer?- Va dir el cambrer...l'únic cambrer i l'única persona que es trovaba davant i darrera de la barra... Un home vell amb cara de bona persona i ulls d'experiència.

-No gràcies...Només voldría un café...Dels somnis. - Va afegir ella per fer-se la graciosa.

-Amb sucre o edulcorant? - La va mirar més seriós...Com si tot el món li gastés la mateixa broma...

-Amb mel gràcies...

Estava emocionada. Mai havia entrat a una cafetería a soles, per sentar-se i prendre alguna cosa tranquil·lament. Però sempre havia pensat que si alguna vegada ho feia segur que li passava alguna cosa interessant...
Secretament esperava que algun desconegut, algú interessant, se li aproximés i demanant-li foc, l'hora o qualsevol altra excusa es sentés amb ella i li preguntés que feia una noia com ella a soles... I començar a parlar i descobrir que tenien moltes coses en comú i una inacabable conversació, que es fés l'hora de sopar i els tiressin del café amb un impacient "hem de tancar" i decidir sopar junts sense paraules...Acompanyar-la a casa i despedir-se amb un bes tímid... Fins demà...I l'endemà pel matí que ell estigués allí, esperant-la amb una rosa i dient-li: "No podia esperar"

-Ací té, senyoreta, el seu café dels somnis -Digué el cambrer amb sorna i tornant-la cruelment al món real...

La veritat és que no li agradava massa el café...No li disgustava però tampoc li apassionava... Però un dia fent zapping va sentir a una sèrie que un dels protagonistes demanava café amb mel i es va preguntar si estaria bo, i va veure en eixe moment una bona oportunitat per tastar-lo... Sense adonar-se'n, va començar a observar la gent que hi havia. Pareixia gent normal, clients habituals: un grup d'homes jugant al dòmino, tres dones de mitjana edat molt entretingudes xerrant, una parella de jovenets restregant al món sencer el que s'estimaven i prenent una xocalata a mitjes,un noi llegint un llibre, una mare amb una nena petita berenant...Un noi llegint un llibre...Un noi prou atractiu llegint un llibre...Quin llibre sería? De sobte, ell va alçar la vista i la va mirar directament als ulls...Ella no va poder evitar apartar la mirada i dissimular...Va agafar la cullereta i començà a pegar-li voltes al café, endinsant-se en el seu color intens de forat negre...

-Perdona...Tens hora? -Va alçar la mirada i va comprovar que el noi atractiu que llegia un llibre era, definitivament, molt atractiu, més encara de prop...I portava amb ell el llibre i la xaqueta a les mans...

-Sí...Són les set i quart...

-Ah!...-Digué baixant la mirada, com si, incomprensiblement l'hagués decepcionat- Gràcies...Mai m'acostumaré a portar rellotge -Comentà ell mentre es posava la xaqueta.- Bé, adèu!- Digué llençant-li una mirada inexpressiva.

Quan va tancar la porta darrere seu va entrar una mica de neu i de fred...
Ella es va quedar mirant com els petits cops que s'havien colat a dintre es derretien per la calor, i va sentir com eixe fred se li calava al fons, però no va saber discernir si era pel fred o pel fet que el noi atractiu que llegia el llibre hagués marxat tan desencantadament...

Sense provar l'enigmàtic café amb mel, es va llevar el rellotge, el va deixar al costat de la tassa i se'n va anar sense pagar...

Des de llavors no porte rellotge...

13 comentaris:

Ada ha dit...

Quina magnífica història!!! Això no m'ho havies contat pillina!!! És real és real?? era molt guapo? com era? conta conta.... jajaja... Seria guapo, però era tonto!!
Café amb mel?¿ puags!!
Besets preciosa!

Irianesh ha dit...

Jajajjaja És totalment fictícia...Jo mai he fet un "Sinpa" jajjaja Però espere que si alguna vegada em passa, no em passe això i convide ell!! XD
Gràcies per comentar guapa ;)

Ada ha dit...

Jajaj!!! M'estic enrecordant que jo sí que he fet a vegades un "Sinpa", però "Sindarcuen", és a dir, sense adonar-me'n o perquè se m'havia oblidat pagar, i al dia següent he tornat al café per fer comptes!! jajaja!!!

Irianesh ha dit...

Sisi ara se diu "Sindarcuen" jajjajaj els del café estaràn acovardats cada vegà que te veuen jajajaja ;)

joanfer ha dit...

Quina tia! Tal com has descrit al noi aquest no l'hagués deixat escapar ni jo!! jajaja... ;P

Fer un "simpa" no està bé... gens bé! (ejem... els que jo he fet tenen una explicació... i d'això fa molts anys, eh?? ;P).

I pel que fa al temps... és veritat que vivim massa pendents d'ell. Amb rellotge o sense, el temps passa massa ràpid i no ens podem permetre el luxe de deixar que passi sense més...

Molt bon escrit, Llum. Escrius com els àngels... ;)

Petons!

Irianesh ha dit...

Jajajaj Jolin moltes gràcies Joan!! Però no exageres tant que m'ho crec!! xD

Era una manera bonica d'explicar per què no porte rellotge, ja veus... Doncs sí, el noi aquest era dels que no s'han de deixar escapar...Menos mal que no existeix!! xD

Un abraç!!

Goyo ha dit...

Lluuuuuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmmmmmmmm, para otra vez me pides un par de euros para el café. Que no se puede ir uno sin pagar...

Irianesh ha dit...

Y hubieses venido hasta Andorra a posta no?? jajjaa ;)Gracias por comentar Goyo!! Esto es exclusivo!! =)

Anònim ha dit...

^^ es una historia muy calida, la verdad es que me a gustado mucho.

la verdad es que me consigui enganchar desde el 3er parrafo, queria saber que pasaria...
muy wai llumeneta, muy wai
un besazo!
CCZ (carlos xD)

Irianesh ha dit...

De verdad te enganchó!!?? Me alegro mucho!! Muchas gracias por leerlo!! Y por comentar!! Besitos CCZ!! ;)

Goyo ha dit...

Llum... noa tienes abandonados a tus seguidores. Hace demasiado que no escribes.

Kusji ha dit...

Llum!!!
Quina història tant maca! Qui no ha somiat mai en que li passi una cosa així?

De fet, sé per experiència que aquestes coses passen, però el noi, no és tan jove, ni tant atractiu, ni tant sà!
jajaja

Uff!!! Feia mil anys que no entrava pel món aquest dels blogs! Però aquí torno a ser-hi... començant un blog nou, que encara no està llest i que espero que serveixi per transmetre una miqueta de l'aventura que viuré en breus a Uganda...!!!

Un petonàs preciosa!! Espero que tot et vagi molt bé i... si algún dia vens per Andorra, et convido a un cafè! :D

Irianesh ha dit...

Goyo: Ya lo sé...es que no estoy inspirada... A ver si se me ocurre algo pronto que si no me caducará el blog!! xD

Kusji: Moltíssimes gràcies pel teu comentari i per llegir l'entrada!!
Jajaja a tu t'ha passat això?! Aquesta història era fictícia però si...de vegades ens agradaria que ens passara alguna cosa interessant... Espero que ho pases genial a Uganda!! Quina enveja em dones!!
Un beset guapa, i m'apunte això del café a Andorra eh? O millor una xocolata amb xurros, o uns creps amb nocilla, com quan erem petites, recordes? ;) Un abraç molt gran!!